En aquesta primera itinerància, l’exposició es desplega en dues seus de Santa Coloma de Gramenet: el Museu Torre Balldovina i el Centre d’Art Contemporani Can Sisteré. Al conjunt d’intervencions contemporànies s’afegeix el treball de dos artistes locals, Benito Marcos Crehuet i Miquel Àngel Para Vázquez, que, agafant com a punt de partida el gravat desaparegut Se aprovechan, presenten la instal·lació L’escorxador, creada específicament per al projecte. A Santa Coloma es programa per primera vegada l’acció d’Anna Dot Possibilitats d’una mà i deu lletres: La yegua gafe, que parteix del llenguatge de signes que feia servir Goya per comunicar-se.
El Museu de Sant Cugat acull la segona itinerància en la qual la Compañía La Soledad presenta la seva visita teatralitzada pel claustre del monestir, amb els comentaris de l’historiador de l’art i expert en la iconografia dels capitells cugatencs Jorge Rodríguez Ariza. Al programa d’activitats habitual s’afegeix la conferència El gravat com a llenguatge artístic, del també historiador de l’art Francisco Merino, i la xerrada Goya i el gravat del crim de Francisco del Castillo, a càrrec de Rebeca Martín, autora del llibre Crímenes pregonados. La mostra es completa amb un audiovisual a partir de l’acció Possibilitats d’una mà i deu lletres: La yegua gafe, d’Anna Dot.
A Girona, en context amb la sèrie Desastres de la Guerra, s’exhibeix la pintura Defensa de Girona el 19 de setembre de 1809, de Joan Carles Anglès (?-1822), una obra recentment adquirida per la Generalitat de Catalunya i dipositada al Museu d’Història de Girona. La pintura s’acompanya de l’anàlisi del Dr. Francesc Miralpeix Vilamala (professor titular d’Història de l’Art de la UAB), que presenta també la conferència Narrar o imaginar la guerra. Un altre Gran dia de Girona. Al programa d’activitats s’inclouen dues conferències: De l’èpica i la memòria a l’arqueologia experimental. Uniformologia i vexil·lologia dels Setges de Girona, a partir de «Escena de la Guerra del Francès» de Joan Carles Anglès, a càrrec del Dr. Marc Sureda Jubany (director de la Fundació Institut Amatller d’Art Hispànic i president de l’Associació 1809-Amics de la Girona Napoleònica); i Arquetips i realitats: les dones en els gravats de Goya, a càrrec de la Dra. Lluïsa Faxedas Brujats (professora del departament d’Història de l’Art de la Universitat de Girona).
En la darrera itinerància, l’exposició es completa amb sis gravats de Goya que formen part del fons d’art de la col·lecció del Museu de Lleida. Tres d’aquests gravats ja figuren a la col·lecció del Museu de Mataró, la qual cosa permet un interessant exercici comparatiu que ajuda a entendre millor el gènere artístic del gravat: contemplar-los en distintes edicions. Es tracta de: Farándula de charlatanes i Que se rompe la cuerda, dels Desastres de la guerra, i Temeridad de Martincho en la plaza de Zaragoza, de la Tauromaquia. Els altres tres, que no formen part de cap de les sèries exposades, són: Pequeño prisionero, El cantor ciego i Lluvía de toros.
Farándula de charlatanes i Que se rompe la cuerda són les estampes 75 i 77 de la sèrie dels Desastres de la guerra. En aquest cas, ambdues corresponen a una primera edició realitzada el 1863, trenta-cinc anys després de la mort de Goya, a la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando. Amb aquestes làmines posades al costat de les del fons de Mataró, realitzada entre 1937 i 1938, s’evidencien les diferències entre la primera i la setena edició de la sèrie.
Temeridad de Martincho en la plaza de Zaragoza és l’estampa 18 de la sèrie de la Tauromaquia.
Pequeño prisionero forma part d’un conjunt de tres estampes sense datar, però que es consideren realitzades entre 1810 i 1815, mentre crea la sèrie dels Desastres de la guerra. Per això es poden llegir com a preludi o colofó dels Desastres.
El cantor ciego és un aiguafort del 1824, que correspon a la seva última producció dels anys a Bordeus, ciutat on mor Goya quatre anys després.
Lluvia de toros o Disparate de toritos (Disparate de tontos) forma part de la sèrie inacabada coneguda amb el nom de Proverbios o Disparates, que comptava amb 22 gravats. El 1864, quan la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando edita la sèrie inèdita, prescindeix de quatre làmines –entre les quals hi ha aquesta– que es publicaran a França el 1877, i que quedaran segregades de la resta del conjunt.
