Anna Dot (Vic, 1991) es fa seva l’expressió que utilitza Martín Zapater, amic del pintor, per referir-se a aquest en una carta de 1796: «Goya habla por la mano». Dot imagina que els personatges que apareixen en els gravats també fan com el pintor i parlen per les mans, a través de gestos, i segueixen la llengua de signes.
A Hablan por la mano, alguns d’aquests gestos es converteixen en ombres ampliades —un conjunt de planxes de coure tallades en forma de mà reproduint els fragments de les il·lustracions fetes per Goya— que emergeixen entre els gravats exposats. Potser amaguen algun missatge ocult?
L’artista explora, a més, les possibilitats textuals a partir d’un conjunt d’ombres de mans que són lletres, paraules.
«Hace seis años que me faltó de todo punto la salud, y especialmente, el oydo, hallándome tan sordo que no usando de las cifras de la mano no puedo entender cosa alguna, por lo que no he podido ocuparme en cosas de mi profesión».
Goya en un memorial al rei, 22 de març de 1798.
«La yegua gafe» és només una de les infinites possibilitats d’històries, textos i pseudotextos que podrien sortir de la combinació de les següents deu lletres: A, Y, N, F, U, C, H, G, L o LL, i E. Totes elles van ser trobades en les mans dels personatges, sords perquè són imatges, que apareixen a diverses làmines de les sèries «Caprichos» i «Desastres de la guerra», de Goya, en els que hem intentat trobar alguna pista sobre la làmina perduda. De moment, no hem tingut èxit.
